Teresa Claret: “ Si no ens anem actualitzant, ens quedarem sense alumnes”
Avui, entrevistarem a la Teresa Claret Cadevall, directora de l’escola el Cim de Terrassa:
Com era la teva vida de petita?
La meva infància va ser diferent a la dels altres nens. Jo vivia amb els meus avis, els meus pares i un germà hiperactiu que té 10 anys més que jo. Jo vivia en una casa molt gran al costat del Don Candido, als afores de Terrassa. Ja que el meu germà era més gran que jo i no volia jugar amb mi, em divertia sola jugant a nines. Feia que jo era una professora d’una escola i posava notes a les nines. De petita anar a l’escola m’agradava molt perquè aprendre coses noves m'entusiasma. També m’agradava anar-hi perquè des de ben petita, jo ja sabia a que em volia dedicar, al món de l'ensenyament.
Creus que el fet de viure en un ambient d’adults t’ha beneficiat o ajudat a veure les coses diferents?
El fet de viure en un ambient totalment d’adults, com ja he esmentat amb els meus avis, pares i germà em va ensenyar principalment a escoltar. Quan la meva mare s’aturava a parlar amb algú jo em quedava escoltant diguessin el que diguessin. Sí que és cert però, que en un ambient de gent gran no pots jugar a qualsevol cosa amb ells per qüestions d’hores o simplement, amb els avis per exemple, no es poden tirar pel terra degut a la seva edat.
Què és el què més t’agradava fer en aquells moments? Algun hobbie en especial?
A mi , com ja he dit anteriorment, m’encantava jugar amb nines. El meu germà no volia jugar amb mi i els meus pares tampoc tenien massa temps per estar per mi, aleshores m’havia d’entretenir sola. El què jo feia amb les nines, era col·locar-les totes en un sofà en fila i els hi feia classe.
Més tard els meus pares em van apuntar a un esbart, allà el què feiem era fer danses tradicionals dels Països Catalans, però a part d’això, l’esbart, era el centre de la meva vida social; per Nadal, per reis, quan era l’aniversari d’algú… A partir dels 12 anys vam començar a viatjar, vam anar a Bolívia, a l’antiga Iugoslàvia o diversos països per fer les danses tradicionals.
També ballava sardanes, però el què passava és que les actuacions se’m barrejaven amb l’esbart i ho vaig acabar deixant.
Aleshores de gran com a hobbie vaig fer pàdel i fronton.
A quins centres et vas formar? Algun que t’agradés en especial?
Jo em vaig formar en molts centres diferents, exactament a quatre escoles. A la primera escola que vaig anar, va ser l’escola Ègara. Aquella escola m’agradava molt però es va haver de tancar quan el govern va imposar la norma que els mestres havien de ser llicenciats per educar. Aleshores, a l’escola Ègara, cap mestre tenia el llicenciat i com la directora era una senyora molt gran, no volia problemes amb el llicenciat, i va acabar tancant l’escola.
Aleshores, vaig anar a una altra escola amb un grup d’amigues que tenia. L’escola es deia Edelweiss. Aquella escola utilitzava mètodes d’ensenyament franquistes i això no m’agradava gens. A l’escola Edelweiss, vaig durar 2 anys i després vaig marxar a una altra escola. Vaig anar al Sagrat Cor i després vaig anar al Vedruna on em vaig graduar.
Quan vas decidir que volies dedicar-te al món de l’ensenyament? Per què?
Aquest ofici des de petita m’ha agradat molt. De fet el meu joc preferit era jugar amb nines i en comptes de vestir-les, els feia classe i també els hi posava notes. Fins i tot cada nina tenia el seu propi nom. A partir d’aquí vaig seguir estudiant i per sort em vaig poder dedicar al que avui en dia faig.
En algun moment vas decidir canviar d’objectiu?
Doncs de fet sí, la meva família tenia un taller tèxtil. Malauradament el meu pare va morir i era el que s’encarregava de l’empresa. El meu avi ja era massa gran per poder dirigir i treballar així que vaig pensar que hauria d’ajudar a la família econòmicament. Vam intentar tirar endavant amb persones contractades, però no va funcionar.
Vaig intentar buscar feina a una fàbrica de confecció on es buscava una secretària, però no em van agafar. Aleshores em vaig adonar que allò no era el que jo volia fer en realitat i em vaig seguir esforçant per aconseguir ser mestra.
Vas donar classe als teus fills? Com va ser?
Sí els vaig donar classe. No vaig ser tutora i tampoc els hi vaig fer moltes assignatures però a segon d’ESO en haver-hi grups flexibles de matemàtiques doncs vaig fer-los-hi. S’ho van prendre bé ja que eren nens discrets, no cridaven l’atenció i la relació amb els seus companys era bona. Per a mi no va ser difícil per aquest motius.
Cada any a 4t d’ESO es realitza el viatge de fi de curs i jo sempre hi assistia ja que era cap d’estudis, però els cursos on els meus fills de viatge no vaig anar-hi ja que penso que tots hem de tenir un marge de llibertat i si algú els ha de renyar millor altres professors que jo ja ho feia a casa.
Avui en dia en parlem a casa d’aquells moments i els recordem molt bé.
Quan vas entrar a treballar en aquesta escola?
Vaig començar a treballar amb 23 anys, ara ja farà més de 30 anys. Encara no existia la secundària i només hi havia EGB, aleshores vaig començar a donar classe a nens de segon de primària, però per una substitució i després ja vaig passar a 7è i 8è fins que va existir la secundària, que és on em vaig quedar.
T’agrada el teu càrrec o t’agradaria canviar alguna cosa?
Són dos feines molt diferents, però jo crec que per ser director també has de saber exercir de professor, igual que un director d’un hospital també ha de saber fer de metge, perquè si no, no pot funcionar. Un director ha de conèixer també el món real, estar a les aules i saber donar classes.
Jo no vaig agafar el càrrec de direcció per alliberar-me de la feina, sino perquè crec que estic preparada per fer això, a més a més, vaig estudiar pedagogia i dintre de pedagogia em vaig especialitzar en organització escolar, per això crec que estic preparada. A part, això ho vas aprenent amb l'experiència, fent-ho dia a dia.
També aquesta feina, la faig perquè vull, perquè cada quatre anys es fan unes eleccions per escollir el director/a i jo m’hi vaig presentar, aquest seria el novè any exercint aquest càrrec
Bàsicament jo crec que només fent el càrrec de direcció no n’hi ha prou, has de saber fer classes i saber realment què passa, la realitat.
Creus que l’escola té un bon mètode d’ensenyament? I els professors?
Sí, jo crec que a totes les escoles hi ha un bon mètode d’ensenyament, però en aquesta escola, més que d’altres concertades, perquè és una escola on hi ha molta diversitat de mestres. Nosaltres procurem estar al dia amb les noves metodologies d’ensenyament. Hi va haver una època, per exemple que es va fer la metodologia de l‘1X1 que consistia en que cada alumne tenia un ordinador. Nosaltres vam posar uns ordinadors per cursos i vam encertar perquè la metodologia de l’1X1 no va acabar de funcionar. Aquests mètodes d’ensenyament canvien cada dos per tres i has de procurar actualitzar-te, estar al dia, però no quedar-te amb la primera moda que passa. Jo crec que som prudents amb aquest tema però també hem de procurar estar al dia perquè si no no tindrem alumnes. Si fem com fa 50 anys, els alumnes marxaran a una altra escola. Quan els nostres alumnes surten de l’escola i van a fer estudis post-obligatòris, veiem que estan preparats.
Creus que hi ha molta pressió cap a l’alumnat perquè s’encamini cap al seu futur?
Jo crec que això s’ha anat retardant. Abans s’acabaven els estudis obligatoris als 14 anys que era 8è d’EGB i hi havia un espai de 2 anys que els que no volien estudiar, no podien treballar perquè fins als 16 anys no es pot treballar. Crec que hi ha bastanta flexibilitat. Nosaltres pensem que un alumne que no tria per exemple física i química a 4rt d’ESO i desprès vol fer un batxillerat científic, pot tenir dificultats, que no vol dir que no sigui recuperable. En el món escolar hi ha molts camins per triar i si t’equivoques, pots tornar enrere i agafar-ne un altre. Pot ser que et costi recuperar-ho però es pot recuperar. De fet jo crec que estem especialitzats en acompanyar als alumnes pels camins, perquè en no tenir batxillerat, fa que no ens els haguem de quedar aquí. Hem de conèixer tots els alumnes i tots els camins possibles cap al futur, que també, el departament d’ensenyament fa unes reunions que hi anem a totes, per conèixer millor tots aquests camins.
Per acabar, si demà fos l’últim dia de la teva vida què és el que faries?
El què jo faria seria acomiadar-me bé de la família. No pensaria en la feina, només podria pensar en la família. Els diria aquelles coses que potser mai hem sigut capaços de dir i els hi diria que els estimo i que aprofitin tot el que els hi hem donat.
No sabem si hi ha una vida després de la mort, aleshores el què faria seria un bon comiat, perquè tot el què es tanca bé, és més fàcil després, que s’obri bé.
Laia Rocafull, Lídia Ansio & Guillem Puig