El passat dimecres 11 de setembre els carrers de Barcelona van omplir-se amb la celebració de la Diada de Catalunya . Una gran multitud de catalans i catalanes van reunir-se amb un objectiu comú: exigir la unitat dels partits i lluitar per ser una república independent . La diada es va dur a terme a les 17:14, utilitzant com a nucli la Plaça Espanya i desviant-se pels carrers que hi deriven. Un munt de cartells i clams demanaven la independència i imploraven la llibertat d’uns presos polítics empresonats sense cap sentència ferma pel moment. I és que farà falta més d’una sentència o empresonament per aturar la insistència d’un poble que comparteix un mateix desig: L’objectiu independència.
Aquesta darrera manifestació de l’11 de setembre aplegà 600.000 manifestants en un recorregut des del Passeig de Gràcia fins a la Plaça Espanya, segons les xifres establertes per la Guàrdia Urbana. Tot i ser la d’enguany la xifra més baixa d’ençà de la manifestació del 2012, aquesta mobilització organitzada per l’ANC, conjuntament amb Òmnium Cultural i l’AMI (l’Associació de Municipis per a la Independència), ha tornat a deixar unes magnífiques fotografies del moviment independentista, que fins fa pocs anys no tenia el suport social que ha estat adquirint darrerament. . En aquesta ocasió els partits polítics van tenir menys protagonisme, deixant així en segon pla les discrepàncies entre ERC i el JxCat, partits enfrontats en una disputa per qui ocupa la major referencialitat del nacionalisme.
Una temàtica dominant en la manifestació van ser les protestes per l’l’1 d’octubre, un dia transcendental que va marcar un abans i un després del conegut com a Procés català.Aquell va ser el dia on gran part dels catalans van sortir sense por al carrer, a votar per ser o no una república independent, dret prohibit pel govern espanyol. Malauradament, aquests darrers no es van quedar enrere, i amb un polèmic vaixell caracteritzat per l’immens dibuix del personatge televisiu “Piolín” que duia a la coberta, van dur un gran nombre de guàrdies civils a Barcelona amb l’l’objectiu d’evitar cap votació.El poble català no es va doblegar, i de forma pacífica i amb el crit constant de “som gent de pau”, van taponar totes les entrades de les escoles electorals, no permetent entrar als mossos d’esquadra o la guàrdia civil. L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones i 1.066 van ser ferides per les càrregues de la policia espanyola i la Guàrdia Civil desplaçada a Catalunya per intentar evitar el referèndum.
Les imatges dràstiques de violència enfront dels votants van deixar una marca inesborrable en la memòria de tots els presents i en moltes persones externes a les votacions. Finalment, tot i sortir victoriós de les votacions el “Sí" a ser una república autònoma i independent, el Senat va negar-ho i va activar un article fatídic pel procés català, amb el poder de sotmetre totalment a qualsevol comunitat autònoma sota el control del govern espanyol: l’article 155 de la Constitució Espanyola.
Tot això ens porta a una situació actual adversa i neguitosa per la majoria de catalans. Ja fa més de 725 dies que Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) i Jordi Sánchez (president de l’ANC) van ser detinguts per la Guàrdia civil pels càrrecs de desordre públic i rebel·lió. Seguidament es va detenir a Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Carme Forcadell per càrrecs similars. Retinguts sota l’ordre de perill de fuga, s’han mantingut dos anys a presó, el màxim que permet la constitució espanyola.El govern espanyol es va veure obligat a fer un judici. Dirigit per Manuel Marchena i dut al Tribunal Suprem de justícia, el judici es va iniciar el 12 de setembre del 2019, i encara s’està esperant la sentència final per als presos polítics.
Hem anat perdent polítics, sigui per la detenció o per l'exili, com és el cas de Carles Puigdemont i alguns consellers, que estan residint actualment a Bèlgica per tal d’evitar la presó i possiblement renunciant a l’opció de tenir un govern estable.
Aquests grans contratemps també han creat un gran problema en el Parlament de Catalunya. La pèrdua d’alguns polítics ha creat una situació tensa, no només entre els partits independentistes i Ciutadans o PP, sinó entre els nostres propis partits com Junts per Cat o Esquerra Republicana. I és evident la competència pel poder de la Generalitat, però els últims dies també hem estat veient una gran falta de coordinació envers els pactes que haurien de negociar. Ja sigui perquè Esquerra acabi donant suport a Pedro Sánchez, o per la pèssima direcció del govern català, estancat i poc activista. Però els catalans estan dubitatius amb aquests dos partits que de moment no demostren cap mena d’intenció per canviar la compromesa situació catalana actual.
Malauradament, a Catalunya no és l’únic govern amb problemes. Pedro Sánchez va de bòlit a les oficines de Madrid. Després d’una nova investidura fallida, s’han convocat unes noves eleccions el pròxim 10 de novembre. Les últimes eleccions van deixar clar que, tot i que el PSOE era el partit més votat i per tant amb més escons, no li donava la majoria absoluta per governar, i havia de buscar amb qui coalicionar-se. En la seva investidura va intentar acordar la unió amb Unidos Podemos. El diputat d’aquest partit, Pablo Iglesias, reiterava la seva negació a coalicionar-se amb PSOE i esperava unes noves eleccions. A part d’aquests dos partits, també hi trobem la dreta i l’ultradreta com PP, Vox o Ciutadans, els quals clarament buscaven aquesta investidura fallida. Des de la serenitat, és impensable un govern col·lidit entre aquests tres partits. Els seus ideals envers la llibertat de Catalunya fan que més d’un català s’ensarroni només de pensar amb aquesta possibilitat. El pròxim 10 de novembre hi ha convocades aquestes eleccions que ho deixen tot amb incertesa.
Totes aquestes històries són només un capítol d’una llarga saga de la qual tots esperem un gran final, però ara per ara aquest final no és clar. Actualment, a Catalunya s’estan organitzant un munt de manifestacions, sigui pels presos polítics o per ser una república independent. Però per molt lluny que estiguem de concloure aquests problemes, ja estem una mica més a prop.
LLuís Adán, Sira Sant & Júlia Gallén